Oral / Redacció 22

Google prepara unes ulleres que connecten a internet

La companyia del buscador respon al Siri d'Apple amb un dispositiu portàtil que llegeix correus i els respon

Google prepara unes ulleres que permetran a l'usuari accedir a internet, reproduir informació sobre l'entorn, gravar, fotografiar o mantenir videoconferències, segons anuncia al seu compte de Google+. És a dir, apliquen el que es coneix com a realitat augmentada gràcies a una connexió permanent a internet.
El dispositiu, anomenat Google Glass, podria sortir a la venda a finals d'any o principis del pròxim i compta amb una petitíssima càmera instal·lada a la barnilla dreta de l'ullera capaç d'anar recollint localitzacions exteriors i interiors i relacionar-les amb posició, respondre a missatges, generar mapes i executar accions simples com reproduir música, funcionar com a telèfon, enviar fotos a xarxes socials, afegir una localització als teus favorits.
Les ulleres són un dispositiu autònom, que funcionarà amb el sistema operatiu Android, i es controlaran amb la veu i simples moviments de cap.
En un vídeo de l'anomenat Project Glass, Google mostra imatges en què un usuari utilitza les ulleres per consultar la seva agenda i rep informació sobre l'hora i l'estat del temps i sobre la ruta que ha de seguir per trobar-se amb un amic amb qui s'ha citat a través del dispositiu. En resum, una resposta al majordom virtual Siri, que inclou Apple al seu iPhone 4S i que executa ordres de l'usuari com realitzar reserves, usar calendaris, respondre correus i fer recerques per internet.
L'usuari fins i tot dóna instruccions perquè li recordin que compri entrades per a un concert després de veure'l anunciat en un cartell mentre passeja per la ciutat, li dicta un correu i es connecta per videoconferència amb una altra persona. El dispositiu executa ordres simples a través del reconeixement de veu però no interpreta ordres complexes de llenguatge natural com fa Sir

Font:

 

Hi ha més informació interessant en aquest altre article del mateix mitjà

Un bar dels EUA veta les ulleres de Google abans del seu llançament

Els gerents de l'establiment de Seattle temen que l'enginy de realitat augmentada violi el dret a la intimitat dels seus clients

__________________________________________________________

Colònies en la Lluna, ciutats a Mart

per Fernando Ballesteros

Un dels somnis incomplerts de la ciència-ficció era l’establiment de colònies permanents en altres mons. Encara que en els inicis de la carrera espacial es va especular molt sobre el tema, cap intent seriós en aquest sentit s’ha realitzat, llevat que considerem així les estacions espacials com la MIR o la ISS (International Space Station), a uns misèrrims 300 km d’altura. I és que són molts els problemes que ha d’afrontar una base en un altre món (a més de l’obvi problema pressupostari). Per començar, ha d’estar ben segellada i protegida de l’exterior, per impedir pèrdues d’aire o aigua, i evitar la radiació o els micrometeorits. Però sobretot, ha de ser autosuficient, perquè, al contrari que les estacions espacials, on s’envien ben sovint aliments i aire, una base en un altre món no disposarà d’aquest servei. Haurà de ser capaç de reciclar les seues deixalles i generar aliments, aigua, oxigen i energia. És a dir, ser un ecosistema tancat funcional. És això possible?

Una de les primeres proves que demostren que, en principi, aquesta mena d’ecosistemes són possibles són les «ecosferes» de Clair Folsome, un microbiòleg nord-americà que en els anys vuitanta va ficar en un matràs amb aigua i graveta una comunitat de bacteris, algues, gorgònies i gambetes, i va descobrir que el sistema podia mantenir l’equilibri indefinidament sense haver d’aportar nutrients des de l’exterior, això sí, sempre que rebera llum de sol (per cert, a hores d’ara es comercialitzen ecosferes, a manera de peixeres sense manteniment, per uns cent euros). 

A escala humana, el primer intent va ser l’experiment soviètic dels setanta, Bios-3, un laboratori de 300 m2 que acollia tres voluntaris durant períodes de fins a sis mesos. Centrat en els sistemes de reciclatge d’aigües i generació d’oxigen mitjançant algues (i en tots dos aspectes l’experiment va ser reeixit), el sistema era parcialment autònom, no reciclava les deixalles (les emmagatzemava), l’energia provenia de l’exterior i comptava amb un nodrit magatzem d’aliments en iniciar-se cada experiment (complementat amb hortalisses cultivades en el mateix Bios-3). 

La «resposta» americana va ser el fallit i ambiciós experiment Biosfera 2, una hectàrea hermèticament tancada de jardins, horts, selves, sabanes i fins i tot un estany amb esculls de coral, on van viure durant dos anys en total aïllament vuit persones. L’experiment es pot resumir en dos punts: fam i mal rotllo. Les collites constituïen un pobre subministrament proteic per als voluntaris, que sempre tenien fam (es va denunciar a més que va haver-hi trampa i que d’amagat se’ls subministraven aliments més satisfactoris) i els participants es van dividir en dues faccions rivals des del principi. Vaja, que si ho hagueren televisat, hauria estat com L’illa dels famosos. Va haver-hi més problemes, com la constant i inexplicable caiguda del nivell d’oxigen, que va fer necessari dues vegades injectar aire al complex, i la mort dels insectes pol·linitzadors. Finalment un sabotatge intern va obrir totes les portes del complex, desbaratant l’experiment. Amb tot, hi hagué èxits: l’estructura era una meravella de l’enginyeria que es dilatava o contreia amb els canvis de temperatura, mantenint constant la pressió atmosfèrica, i el sistema de segellat va funcionar a la perfecció.

Però si una cosa va demostrar Biosfera 2 va ser que potser l’anella més dèbil per a establir una base en un altre món és la convivència (com també ho han demostrat dècades de bases en l’Antàrtida). Per això un bon perfil psicològic a l’hora de triar el teu personal sembla indispensable (i ni tan sols açò és garantia; la selecció d’astronautes de la NASA passa per unes proves psicològiques molt restrictives on es prima l’estabilitat mental, i no obstant això el 2007 l’astronauta Lisa Nowak va segrestar i va intentar assassinar la seua companya Colleen Shipman per considerar-la una rival per l’amor de l’astronauta William Oefelein). Avui dia els experiments d’aïllament prolongat fan més insistència en les relacions que en l’autosostenibilitat.

Aquest és el cas de Mars500, un experiment de l’Acadèmia de Ciències russa (amb la col·laboració de l’ESA) actualment en marxa a Moscou que recrea totes les etapes d’un possible viatge a Mart per prevenir els problemes de convivència que pogueren sorgir. Allí, sis voluntaris triats entre 6.000 candidats (com en unes oposicions estatals, vaja) viuen en condicions d’aïllament com si estigueren en una nau espacial. Tota comunicació es fa per ràdio i com més lluny són de la Terra, el retard de les comunicacions és major. La missió, que es va enlairar al juny de 2010 i va aterrar a Mart el passat febrer, està ja tornant i no ha tingut problemes seriosos de convivència (o almenys no han transcendit).

Encara que la seua utilitat és indubtable, Mars500 ha rebut diverses crítiques: una missió real hauria d’afrontar el problema de la ingravitació (amb els trastorns ossis i musculars associats) així com l’amenaça de l’exposició a la radiació. Mars500 tampoc és continguda pel que fa al subministrament d’aire i energia (com sí que ha de ser una nau espacial). I sobretot, els voluntaris saben que si alguna cosa va realment malament poden eixir fora en qualsevol moment. I aquesta és una diferència psicològica important.

Amb tot, tal vegada la major font de problemes per a una futura base espacial podria venir d’una direcció totalment inesperada: l’administració! Des de fa anys els astronautes de la ISS es queixen dels problemes que la burocràcia de les distintes organitzacions involucrades suposen per a la seua vida a bord. Hi ha fermes regulacions que eviten que tot es puga compartir, fins al punt que cada astronauta ha de menjar només el menjar que envia la seua corresponent agència. Fins i tot els excusats són font de conflicte, perquè cada agència en té un de propi i no es permet que, per exemple, un astronauta rus puga usar-ne un de la NASA ni viceversa.

I això no és una ajuda per a la convivència

Font:

 

______________________________________________________________________________

Ciència: trasplantaments, medicina regenerativa i impressores 3D.

Publicat per Sílvia Bonàs el 19 mar 2013 

De fa cert temps hi ha un gran ressò amb l’aparició cada cop més destacada de les impressores 3D. El seu potencial és innegable, i un dels camps on es pot aplicar és en la biomedicina i en el nostre cas, ens centrarem en els trasplantaments i els òrgans artificials.
Els trasplantaments d’òrgans permeten substituir o restaurar un òrgan o teixit que ha deixat de ser funcional mitjançant l’aportació d’un donant. No només es poden trasplantar òrgans com el cor, ronyons o fetge, sinó també teixits com la còrnia, ossos, tendons, pell, vàlvules cardíaques o la medul·la òssia, que en aquest cas es poden emmagatzemar en bancs.
Quines són les principals limitacions dels trasplantaments? Hi ha una demanda excessiva d’òrgans i teixits que mitjançant el sistema de donants, no es pot satisfer. A part, referent a la part clínica, cal abordar el rebuig que es pot donar a l’òrgan trasplantat, una resposta del nostre organisme contra aquest ‘cos’ forani a partir del sistema immunitari. Per aquesta raó, els trasplantaments requereixen l’ús de fàrmacs immunosupressors, que tot i augmentar la taxa d’èxit dels trasplantaments, poden facilitar l’aparició d’infeccions, complicacions metabòliques o poden donar una major predisposició al càncer. A part, el trasplantament d’òrgans ens ha plantejat una sèrie de qüestions bioètiques: com i quan s’ha d’obtenir el consentiment per la donació dels òrgans? Com es pot frenar el mercat negre d’òrgans? etc…
Una alternativa que es va proposar van ser els xenotransplantaments, que consisteix en obtenir els òrgans o texits a partir d’una altra espècie. Un dels casos més rellevants és l’obtenció de vàlvules cardíaques de porc. Tanmateix, la problemàtica del rebuig, com també l’aparició de zoonosis (infeccions de virus endògens del porc, que se’ls hi podria facilitar el pas a l’espècie humana), van paral·lilitzar aquesta opció.
L’aparició de la medicina regenerativa, impulsat per l’avanç en la investigació en cèl·lules mare, va significar un nou paradigma en l’àmbit dels trasplantaments d’òrgans. Aquesta disciplina combina l’enginyeria i la biologia molecular per obtenir un substitut biològic que restauri o millori la funció d’un òrgan o teixit humà deteriorat. Un dels principals avantatges de la medicina regenerativa és que podria utilitzar les mateixes cèl·lules del pacient per evitar qualsevol reacció de rebuig i permetria en un futur, acabar amb la demanda d’òrgans i teixits amb un a producció contínua. La seva aplicació es pot donar directament utilitzant un cultiu cel·lular per regenerar l’òrgan en qüestió o construir artificialment un òrgan que pugui ser transplantat.
Un dels pioners de la medicina regenerativa ha estat el Dr. Atala de la Wake Forest University, el qual va obtenir les primeres bufetes artificials a partir d’un cultiu basat en les cèl·lules de bufeta del mateix pacient i utilitzant un motlle o esquelet artificial, el qual va repoblar o ‘pintar’ amb el cultiu de les cèl·lules extretes. A més, va presentar un dels primers intents de conversió de les típiques impressores en bioimpressores, on el típic cartutx de tinta HP ara estaria ple de cèl·lules. Us recomanem escoltar atentament la xerrada que va oferir a les conferències TED el Dr. Atala:
Tanmateix, no cal anar tan lluny per veure la creativitat i l’enginy en la biomedicina. L’any 2008, l’equip liderat pel Dr. Macchiarini de l’hospital Clínic va aconseguir el primer trasplant sense l’ús d’immunosupressors, per una tràquea. Un cop van haver netejat la tràquea del donant, la van repoblar amb cèl·lules de la mateixa pacient, de manera que aquest híbrid no va ser rebutjat. Les imatges del següent vídeo són espectaculars:
Macchiarini ha estat molt actiu en el camp de la medicina regenerativa i també va liderar l’obtenció al 2011 de la primera tràquea sintètica trasplantada a un pacient amb càncer de 36 anys.
Finalment, per concloure, l’aparició de les impressores 3D, com us hem ensenyat amb l’exemple del Dr. Atala, va significar una revolució per l’organogènesi. Us imagineu construir el vostre ronyó, totxana a totxana, però en aquest cas, utilitzant cèl·lules com a peces i biogel com a ciment? Aquesta és la idea bàsica d’Organovo, la primera empresa que va comercialitzar les bioimpressores, i ja han obtingut seguint aquesta estratègia vasos sanguinis, teixits i han recreat tumors. Sols una menció, la revista Time els va distingir com una de les invencions del 201o amb el seu ‘bioprinting’ i la MIT Technology Review la va incloure en una de les 50 empreses més innovadores del 2012. Us deixem, per finalitzar, amb un dels vídeo d’Organovo!


De tot plegat en parlarem al programa 155.

Si uns interessa el tema, us penge els enllaços al podcasst d'aquest programa:

Font: