Tsunamis, ciclons, inundacions, catàstrofes poc naturals...
A la mort li agrada la pobresa .
Gràcies a un gran impuls de generositat, les ajudes promeses a les víctimes del tsunami assoleixen els cims. Però els països rics han posat tot el seu pes per impedir qualsevol anul·lació del deute dels països afectats pel xoc. Com el 1995, després del pas del cicló Mitch a Nicaragua i a Hondures. I sempre esperem que se’n treguin lliçons per preveure i limitar aquest tipus de catàstrofes, per evitar-ne d’altres —sobretot les lligades al clima— i per reconstruir correctament.
Per Frédéric Durand* Article traduït per Rut jou
Els moviments de l’escorça terrestre i l’activitat volcànica sempre han causat destruccions. Moltes regions n’estan afectades, des de Califòrnia al Japó, passant per la Costa Blava. Però, en conjunció amb quatre plaques tectòniques, els països d’Àsia estan entre els més exposats. Entre el 1990 i el 2000, l’Àsia del Sud-est ha conegut més de cent terratrèmols d’una magnitud superior a 6,5 de l’escala Richter. El 1883, l’explosió de Krakatau, entre Sumatra i Java, va causar trenta-set mil morts, els seus efectes es van sentir en tot l’oceà Índic. Només a l’arxipèlag indonesi, encara es compten cent trenta volcans en activitat. Sense ser tan greus, les petites erupcions han suposat el desplaçament de cent cinquanta mil persones des de l’inici dels vuitanta (1).
El 26 de desembre del 2004, el desplaçament de més de vint metres de les plaques tectòniques al llarg de Sumatra, que va alliberar la potència de trenta mil bombes atòmiques, s’inscrivia en l’ordre de les realitats geològiques del planeta. Però, passada aquesta observació que incita a la humilitat, cal reflexionar sobre la dimensió humana del fenomen. El nombre especialment elevat de les víctimes no es deu completament a la fatalitat: els balanços tendeixen a intensificar-se amb la densificació dels establiments humans i la seva concentració a les costes. A l’Àsia de l’Est, en efecte, més d’un 70% de la població viu a les zones costeres, ja que depenen dels recursos del mar per a la seva alimentació, la seva feina i els seus ingressos. Per a les poblacions empobrides, el peix és relativament barat comparat amb altres fonts de proteïnes animals. Però una proporció gran de la urbanització configura un habitatge informal, especialment vulnerable, i la sobrexplotació dels recurs naturals provoca una degradació del medi ambient (2). Es podrà lamentar que allà on els manglars (3) fan de tap entre el mar i els humans, s’han multiplicat les seccions, sobretot per a la cria de gambes destinades als països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE). Els manglars protegeixen de l’erosió, les inundacions, els efectes dels ciclons, els sismes submarins, i contribueixen a la fixació del carboni, reduint el rescalfament del clima. Des dels anys cinquanta, s’han destruït dos terços d’aquests boscos a l’Àsia del Sud-est, sotmesos a la pressió del desenvolupament i les activitats comercials. Passa el mateix amb les formacions de corall asiàtiques que estan amenaçades en un 80% per la pesca explosiva, el condicionament incontrolat del litoral, la utilització de cianur per a la captura de peixos tropicals (4)... A tot això s’hi ha d’afegir els efectes del rescalfament climàtic, ja que el corall és més fràgil per culpa de l’elevació de la temperatura del mar. Evidentment, encara que estiguessin intactes, els coralls i manglars no haurien detingut el tsunami, però haurien pogut reduir el seu impacte. I tindrien un paper a tenir en compte en les catàstrofes de menor importància. Mentre els països del Pacífic, els Estats Units i el Japó al capdavant, han sabut dotar-se des del 1949 del Centre de Vigilància dels Tsunamis a Hawaii, no hi ha res de tot això a l’oceà Índic. Efectivament, el Centre de Hawaii va enregistrar la sacsejada del 26 de desembre i, sabent que l’onada necessitava gairebé dues hores per assolir Sri Lanka o l’Índia, va poder preveure el sisme submarí. Però no disposava de xarxes per difondre la informació. La fatalitat ha tingut un paper, sens dubte, ja que el sisme es va produir un diumenge al matí. La catàstrofe també mostra la manca d’anticipació de molts governs: altres països pobres, com Cuba, han sabut elaborar polítiques de prevenció. A més, a aquests errors s’hi ha afegit una manca de reactivitat. Així, el responsable del servei meteorològic de Tailàndia hauria estat destituït per no haver actuat per por de l’impacte sobre el turisme (5). Turisme que sovint ha vist com la panacea pel creixement de l’economia es caracteritza per un desenvolupament a curt termini, sense aproximació planificada, i amb un impacte ràpid, també ell, en el medi ambient. Les situacions econòmiques difícils, que expliquen en part la precarietat de les infraestructures locals i l’escassetat de l’aplicació de normes de construcció antisísmiques, compliquen la canalització de l’auxili i agreugen els balanços, però la dificultat per superar les tensions polítiques pertorba també l’acció. A Aceh, malgrat l’emergència humanitària i la treva unilateral demanada pel Moviment d’Alliberació d’Aceh (GAM, independentista), el responsable de l’exèrcit de terra indonesi va recordar a les seves tropes que la recerca dels rebels continués essent una de les seves missions. A Sri Lanka, es van aixecar veus contra la lentitud dels auxilis cap al nord, en possessió dels Tigres d’Alliberament de la Terra Tàmil (LTTE), i les mines antipersones (que, en alguns indrets, han estat desplaçades per l’onada) fan preocupar-se pels salvadors i la fase de reconstrucció. Pel que fa a Birmània, on la costa del Tenasserim ha estat fortament afectada, la manca d’informació fa pensar que el balanç oficial de noranta morts podria amagar una realitat més dura. Com a mínim, la catàstrofe ha permès tornar a parlar del deute i proposar la congelació de la seva part pública, per tal que els països afectats puguin ajudar la seva població abans de reemborsar els préstecs cada vegada més pesats: des dels anys noranta, el servei del deute dels països del Sud ha esdevingut superior a l’ajuda que reben dels del Nord. El 2003, reemborsaven 375 mil milions de dòlars quan rebien 68 mil milions d’ajuda. En aquest context, es pot esperar que el debat arribarà a reduir el conjunt d’aquesta qüestió, sabent que el país més endeutat continua essent els Estats Units, amb 7.600 mil milions de deutes públics, o sigui cinc vegades més que tots els països en desenvolupament units. També ens podem preguntar per les raons d’una mediatització d’aquest tipus. No es tracta de criticar aquest formidable impuls de generositat, sinó tot el contrari. Ha donat, per un moment, al conjunt del planeta una impressió de grandesa i de fraternitat en la compassió. Però també cal entendre per què l’opinió pública internacional s’ha entretingut en aquesta angoixa, molt més que en totes les altres. Hi ha tants desastres invisibles que mobilitzen molt poc: des de les inundacions recurrents a Bangladesh als refugiats de l’Àfrica Central o de Darfur, passant pel paludisme (2 milions de morts anuals) o la sida (2,3 milions), la sequera i la desertització, tots són problemes que, afectant en primer lloc els països en desenvolupament, són deixats de banda en la reflexió i l’acció. Què en quedarà d’aquí uns mesos, d’aquest moviment solidari? Potser aquesta catàstrofe serà l’ocasió de reflexionar sobre tots els altres sofriments, que els països rics sovint prefereixen no veure, i llançar, com alguns proposen, una taxa Tobin de solidaritat? Això seria posar en marxa un principi de precaució, sinó de responsabilitat, ja que molts escenaris de les conseqüències del rescalfament planetari, amb l’augment probable dels esdeveniments climàtics extrems, fan apuntar altres drames amb conseqüències no menys greus.
(1) Vegeu el capítol “Risques naturels et environnementaux en Asie du Sud-Est”. A: Foucher, Michel. Asies Nouvelles. París: Belin, 2002, pàgina 166.
(2) Vegeu “Conserving Our Coastal Environment”. Tòquio: United Nations University, 2002.
(3) Formació vegetal constituïda per boscos impenetrables de mangles, que fixen les seves arrels a les badies d’aigües tranquil·les, on es diposita fang i llot.
(4) Vegeu els treballs de l’International Coral Reef Initiative: http://www.icriforum.org
(5) Bangkok Post, 5 de gener de 2005.
* Mestre de conferències, Universitat Toulouse-Le Mirail, autor de La jungle, la nation et le marché. Chronique indonésienne. Nantes: L’Atalante, 2001. _____________________________________________________
Una reconstrucció destructora
Una vegada més es pot témer que una visió desenvolupamentista tecnocràtica i funcionalista, sota el pretext de l’emergència i l’eficàcia, no guanyi una visió culturalment pertinent de desenvolupament, en els projectes de rehabilitació d’infraestructures i habitatge. Al Iemen, després del terrible terratrèmol del 1985, l’ajuda internacional per a la reconstrucció va desembocar en una catàstrofe cultural i professional amb conseqüències incalculables: tots els països van enviar cases prefabricades, en equips, o plans amb imatge de la tipologia de l’habitatge dels donants; tot va ser implantat amb emergència al llarg de la carretera nacional, lluny de les ciutats tradicionals i els camps de cultiu de les poblacions. Així va aparèixer una mena de ciutat lineal eclèctica i d’una mediocritat terrible, en un país que recela, no obstant això, d’una de les tradicions urbanes i arquitectòniques més impressionants basades en la construcció amb terra crua. Així les ciutats com Sanna, per exemple, amb els seus immobles de terra crua de quatre a cinc plantes, són mundialment conegudes —reconegudes com a patrimoni de la Unesco. I resisteixen els sismes. Al Marroc, a Al-Hoceima, després del terratrèmol del 2004, en una regió rural on es construïa tradicionalment amb pedra i terra, una part de l’ajuda a les famílies per rehabilitar o reconstruir les seves cases s’ha fet sota forma d’abonaments per a la distribució de sacs de ciment i d’acer amb formigó. Això impulsa les poblacions a construir amb tecnologies i materials que no poden gestionar. El saber fer local es troba desvalorat. El que té greu conseqüències pel futur. Els antics habitatges tradicionals han mostrat, tot i així, en els dos casos —iemenita o marroquí— qualitats antisísmiques, els experts havien constatat que les cases antigues havien resistit molt millor que les més noves; les tècniques ancestrals de construcció que havien resultat eficaces s’han perdut. Tota reconstrucció hauria d’intentar consolidar o reintroduir aquestes tècniques, amb una formació de cossos d’ofici del bastiment; inscrivint-se en una durada, evidentment incompatible amb una visibilitat mediàtica que tendeix a l’efímer.Tanmateix, això permetria una concepció de l’habitatge respectuosa alhora amb els models de vida locals i els imperatius de la protecció sísmica. D’altra banda, caldria analitzar, amb seriositat, les causes humanes de les catàstrofes: el mal desenvolupament, l’absència d’una política de condicionament del territori respectuosa amb les obligacions mediambientals, el deixar fer dels poders públics davant l’habitatge il·legal i els petits comerços localitzats en zones inundables i amb risc... per evitar reproduir aquestes mancances. En efecte, les agències de cooperació, les ONG o les empreses que intervenen en la reconstrucció vehiculen els seus models culturals, les seves normes, les seves tipologies arquitectòniques, els seus mecanismes de decisió i d’acció. Quan les autoritats locals intenten jugar a imposar les regles locals, generalment ho fan seguint els mateixos mecanismes genèrics internacionals de normalització cultural, acceptant la seva pròpia alienació a l’ordre globalitzant del neoliberalisme humanitari. A causa dels seus mecanismes estandarditzats, el model d’emergència genera situacions de dependència econòmica, alienació política o cultural.
Marc Gossé Arquitecte i urbanista, professor a l’Institut d’Arquitectura de la Cambra, Brussel·les _____________________________________________________
Rosa Luxemburg i la Montagne peleé
Feres llagrimoses
El 8 de maig del 1902, a l’illa Martinica, la Montagne Pelée va conèixer una violenta erupció. Un riu de lava va destruir la ciutat de Saint-Pierre i va matar vint-i-nou mil persones en pocs minuts. Rosa Luxemburg, aleshores animadora, amb Karl Liebkecht, de l’ala esquerra del Partit Socialdemocràta Alemany (SPD), va comentar el 15 de maig aquesta tragèdia al Leipziger Volkszeitung. [...] Aleshores, a Martinica, sortia de les ruïnes de la ciutat anul·lada un nou hoste, desconegut, mai vist fins llavors: l’ésser humà. No patrons i servidors, negres i blancs, rics i pobres, propietaris de plantacions i esclaus —aquest són els éssers humans que van fer la seva aparició a la petita illa eliminada, els éssers humans que simplement senten el dolor i veuen la desgràcia, que només volen ajudar i salvar. La vella Montagne Pelée havia fet un miracle! Oblidats, els dies de Fachoda (1), el conflicte al voltant de Cuba, la Revenja —el francès i l’anglès, el tsar i el Senat de Washington, Alemanya i Holanda atorgaven diners, enviaven telegrames, tendien una mà caritativa. Una fraternització dels pobles contra la natura molesta, una resurrecció de la humanitat sobre les runes de la cultura humana. Aquest record de la seva humanitat, el van pagar car, la Montagne Pelée i el seu tro van saber fer sentir les seves veus. França plorava els quaranta mil morts en aquesta petita illa, i el món sencer s’afanyava allà baix, a assecar les llàgrimes de la mare República en dol. Però com podia passar d’una altra manera, fa segles, quan França estenia torrents de sang a les petites i grans Antilles. No lluny de la costa oriental d’Àfrica es troba, a l’oceà, una illa volcànica —Madagascar; fa quinze anys, hi havíem vist aquesta República avui profundament preocupada i plorava pels fills perduts imposant pel ferro i l’espasa el seu jou als indígenes rebels. Cap volcà no hi ha obert el seu cràter: van ser les goles dels canons francesos que van expandir la mort i l’anul·lació, el foc de l’artilleria francesa va degollar milers de vides joves en flor, eliminant les seves cares contra terra, fins que el poble lliure s’adormís sota el sol, fins que la reina negra dels salvatges fos lliurada, com si fos un trofeu, a la ciutat de la llum. Rosa Luxemburg evoca els perjudicis americans, anglesos i russos, i segueix: I nosaltres encara t’havíem vist, oh mare República, afectada per les llàgrimes, el 23 de maig de l’any 1871, a París il·luminat per un sol primaveral: tant als carrers com a les presons s’unien milers de treballadors, cos contra cos, cap contra cap; a través dels forats del mur, les metralletes passaven les seves goles ensangnades. No va ser ni l’erupció d’un volcà, ni la colada d’un riu de lava, sinó els teus canons, mare República, dirigits cap a la gentada densa; un crit de dolor esgarrapava l’aire —més de vint mil cadàvers recorrien l’asfalt de París. I tots vosaltres, francesos i anglesos, russos i alemanys, italians i americans, que ja ens havíeu vist una vegada fraternalment lligats, units en una gran aliança de nacions, guiant i ajudant-se mútuament —va ser a la Xina. Allà també havíeu oblidat totes les discòrdies entre vosaltres, també allà havíeu conclòs una pau de pobles —per a la mort general i la devastació [...]. I allà els teniu tots Martinica, de nou un sol cor i una sola ànima: ajuden, salven, assequen les llàgrimes i maleeixen el volcà portador de desgràcia. Montagne Pelée, tu, el gegant bondadós, tu pots riure i contemplar des de dalt, no sense nàusees, aquests assassins caritatius, aquestes feres llagrimoses, aquestes bèsties vestides de bons samaritans.
(1) Enfrontament francoanglès al Sudan, el 1898. _____________________________________________________ Mapes: Emmanuelle Bournay, Philippe Rekacewicz Fonts Per als mapes: “Els que el mar amenaça”. A: Climate Research, vol. 12, núm. 2–3. Alemanya: Inter-Research, Oldedorf/Luhe, 1999; Universitat de Dacca; World Resources Institute (WRI), Washington D.C; Groupement intergouvernemental per l’étude du climat (GIEC), Ginebra; Oppenheimer, Michael. Polar Ice Sheets, Melting and Sea Level Change. Universitat de Princetown; Organització Meteorològica Mundial (OMM), Ginebra; base de dades cartogràfiques del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP) i el seu centre associat GRID-Arendal (Noruega). La modelització pel delta del Nil ha estat realitzada per Otto Simonett (PNUE/GRID, Arendal) a la primeria dels anys noranta. Els altres mapes i gràfics s’han extret del diari Environment and Poverty Times, núm. 3, publicat pel PNUE/GRID, en ocasió de la Conferència Mundial sobre la Prevenció de Catàstrofes Naturals de Kobe (el Japó) (gener del 2005), i han estat adaptats pel Monde diplomatique.
___________________________________________
A banda d'aquesta notícia, també podeu consultar l'entrada de la Viquipèdia sobre les catàstrofes naturals per tal de tenir una visió més esquemàtica sobre aquests fenòmens:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Catàstrofe_natural
___________________________________________
Generació «ni-ni»?
És massa fàcil acusar la joventut de ser indolent i no tenir valors o carregar totes les culpes a l'escola. Cal abordar el fenomen, però sense magnificar-lo ni perdre de vista de quines xifres estem parlant
07/02/10 02:00 -Eugeni Villalbí Godes Eugeni Villalbí GodesEugeni Villalbí Godes email protegit
Sembla que la imatge mediàtica dels i les joves troba la seva màxima difusió quan s'associa a situacions conflictives o problemàtiques. I a còpia d'insistir a vendre imatges en clau negativa, es va estenent la desconfiança envers la gent jove
Els joves que es desentenen dels estudis i el treball representen un sector minoritari de població juvenil que en els darrers temps ha anat augmentant. Segons dades de l'enquesta a la població activa, a Catalunya hi ha 105.500 joves de 15 a 29 anys inactius (no treballen ni busquen feina) i que tampoc no cursen estudis. Són els que els sociòlegs han batejat com a joves ni–ni. Tant el fenomen com la seva tendència a l'alça ens han de preocupar ja que denoten un fracàs social col·lectiu, amb responsabilitats que comencen pels mateixos joves però que inclouen molts altres agents: les administracions, el sistema educatiu, les famílies i l'entorn d'aquests joves... I quan parlo d'entorn també em refereixo als mitjans de comunicació. Aquí tothom ha d'assumir la part que li correspon. És massa fàcil acusar la joventut de ser indolent i no tenir valors o carregar totes les culpes a l'escola. Cal abordar el fenomen, però sense magnificar-lo ni perdre de vista de quines xifres estem parlant. Per això no s'hi val a posar tothom al mateix sac i utilitzar tan a la lleugera etiquetes com generació ni–ni. I, d'altra banda, no s'hauria de frivolitzar aquest fenomen, com està fent La Sexta amb el programa Generación ni-ni, un reality show que converteix aquest problema social en un espectacle televisiu emès en prime time. Els seus participants són joves amb trajectòries de fracàs escolar i laboral, que es troben en situació de risc d'exclusió i que en alguns casos provenen d'entorns familiars desestructurats.
Insult a la intel·ligència
Resulta un insult a la intel·ligència que La Sexta vulgui vendre el seu programa com «un procés d'acompanyament i monitoratge terapèutic». Recorda aquell intent fallit de disfressar d'experiment sociològic la primera edició de Gran Hermano. La Sexta vol fer-nos creure que el seu programa contribuirà a transmetre valors i aptituds socials a aquests joves i que servirà per motivar-los i aconseguir que es responsabilitzin del seu futur. Però a ningú no se li escapa que l'únic paràmetre que té en compte són els índexs d'audiència. I per aconseguir la màxim quota cal espectacle. Això és incompatible amb cap mena de procés socioeducatiu d'acompanyament. La Sexta simplement utilitza aquests joves i, en el millor dels casos, aconseguirà dur-los a la fama (efímera). Però què té a veure això amb el desenvolupament del sentit de la responsabilitat o amb la transmissió de valors com l'esforç o la disciplina de treball? Que no ens prenguin el pèl! És vergonyós que un mitjà de comunicació, encara que sigui privat, caigui en la frivolitat (i la irresponsabilitat) de fer de tot això un depriment producte televisiu. A més, no perdem de vista que la televisió crea imatges i influeix en l'imaginari social. Generación ni-ni pot contribuir a distorsionar la ja prou deformada percepció social sobre la joventut. Perquè, lamentablement, sembla ser que la imatge mediàtica dels i les joves troba la seva màxima difusió quan s'associa a situacions conflictives o problemàtiques. I a còpia d'insistir a vendre imatges en clau negativa, es va estenent la desconfiança envers la gent jove. Massa sovint s'equipara joventut a irresponsabilitat, immaduresa, falta de valors, incivisme... D'altra banda, la televisió crea tendències i programes com aquest poden popularitzar el fenomen ni–ni ja que, segons com, en venen una imatge simpàtica, desenfadada i guai. Vull confiar en el sentit crític de la gent jove i no tinc cap dubte que la immensa majoria són prou madurs i tenen prou sentit comú com per no deixar-se condicionar per un determinat programa o icona mediàtics. Però no podem negar que la televisió té incidència, especialment entre els adolescents. I en persones vulnerables i influïbles, els ni–ni podrien representar un model a emular. Naturalment, també es pot donar la volta a aquest argument i utilitzar la influència de la televisió per crear referents juvenils en clau positiva. Emplaço La Sexta i la resta de mitjans de comunicació a fer-ho. D'exemples de joves que s'esforcen dia a dia per donar el màxim d'ells mateixos no els en faltaran. Sigui en el camp dels estudis, a la feina o en el món del voluntariat. O potser tot això no és digne de ser emès en prime time?
Darrera actualització ( Diumenge, 7 de febrer del 2010 02:00 )
Publicat a
El Punt Comarques Gironines 07-02-2010 Pàgina
![CORRECTOR](https://www.softvalencia.org/wp-content/themes/wp-softvalencia/images/logo_sv.png" "softvalencià corrector"){kind=logo}
