RICARDO MIR DE FRANCIA
DENVER
La fulla de marihuana és des de fa
anys una presència familiar als carrers de Colorado, un dels 17 estats
dels EUA, a més del Districte de Colúmbia, que han legalitzat la
marihuana mèdica. Envasada en pots de vidre o comercialitzada en
pastissos i caramels, la marihuana es ven en botigues amb una creu verda
de farmàcia a l'aparador. Aquests dispensaris semblen més
boutiques
o estancs de disseny. També despatxen roba o bijuteria, amb l'aparent
intenció de fugir de tota reminiscència d'antre clandestí.
Dispensari de marihuana amb finalitats terapèutiques a Seattle (Washington). AP / TED S. WARREN
I això podria ser només el principi,
perquè tant Colorado com Oregon i Washington celebraran el 6 de
novembre, dia de les eleccions, referèndums per legalitzar la marihuana
d'ús lúdic. La reforma s'ha batejat com a
Amendment 64 i, si
prosperés, autoritzaria la venda a les botigues i despenalitzaria tant
la tinença de fins a 28 grams per a consum personal entre els més grans
de 21 anys com el cultiu de fins a sis plantes a casa. El que no es
planteja és que es pugui consumir en públic o en
coffee shops,
com fan els holandesos. Els seus partidaris busquen essencialment que
s'hi apliqui la mateixa regulació que s'aplica a l'alcohol.
«¿Quin
sentit té mantenir la prohibició si tots els estudis independents,
inclosos els del Govern federal, conclouen que és menys perjudicial que
l'alcohol per a l'usuari i la societat?», diu Mason Tvart, portaveu de
la campanya Regulate Marijuana Like Alcohol. «Cada any moren als Estats
Units 35.000 persones per malalties derivades de la beguda, mentre que
la marihuana no ha matat mai a ningú», afegeix.
DIVISIÓ SOCIAL
Al carrer, el debat va en augment. «Hi ha divisió social, però la
discussió és bastant civilitzada. Al capdavall, a la gent la preocupen
més les presidencials que el referèndum», diu John Engold, reporter del
Denver Post
que cobreix el tema. L'última enquesta del seu diari atorga als
partidaris de la legalització un lleuger avantatge de cinc punts.
Com
en el debat de Rasquera, els beneficis econòmics de la despenalització
són un dels grans arguments dels seus partidaris. Especialment quan
estats com Colorado estan aplicant importants retallades socials per
complir la llei que els obliga a equilibrar el dèficit. No prometen
només llocs de treball i nous ingressos per a l'estat en forma
d'impostos, sinó també un estalvi significatiu en el que es gasta
perseguint traficants i consumidors o confinant-los en unes presons on
no sobra l'espai.
Les anàlisis oficials estimen que la
legalització podria suposar entre 5 i 20 milions de dòlars (entre 3,8 i
15,4 milions d'euros) anuals per a les arques estatals, una xifra que
els partidaris de la moció eleven a 60 milions. La campanya de Colorado
promet destinar més de dos terços dels ingressos a construir escoles
públiques, mentre que l'esmena de Washington preveu destinar la meitat
de la recaptació a la sanitat, la prevenció de l'abús de les drogues i
la investigació. «No té sentit que aquests diners es quedin en el mercat
negre i acabin en mans de les màfies, perquè està demostrat que és
impossible eradicar l'ús de les drogues», diu Tvart.
ELS
OBSTACLES
Però no a tothom li surten els números o està disposat a
acceptar la normalització de la marihuana. Els que s'oposen a la mesura
sostenen que facilitaria l'accés dels joves a la marihuana, els obriria
la via a altres estupefaents més perjudicials i augmentaria el risc a
les carreteres. I també discuteixen els números perquè asseguren que la
legalització implicaria costoses regulacions burocràtiques i permanents
batalles legals.
I és que encara que el referèndum triomfés en
algun dels tres estats, hi ha bastantes possibilitats que el Govern
federal acabés obviant el resultat. Al capdavall, és l'autoritat última
pel que fa a la regulació de les drogues. «Quan Califòrnia va plantejar
[sense èxit] un referèndum similar el 2010, Washington ja va amenaçar
d'arrestar els que venguessin marihuana i perseguir-los amb la llei
federal», recorda Sam Kamis, professor de Dret de la Universitat de
Denver.
_____________________________________________________________________________
El model de contribucions sorgit com l'alternativa per la falta de crèdit és vàlid en diversos projectes
El moviment
punk de la dècada dels setanta del segle passat
que va tenir tant d'impacte va adoptar el lema “No future”, que els Sex
Pistols bramaven a
God save the queen. El
punk, les
crestes i les cadenes han passat de moda però trenta anys més tard
sembla que aquella poca esperança en el futur que Sid Vicious clamava
tant torna a fer forrolla. En una època en què la crisi econòmica
amenaça d'escapçar i portar al fracàs qualsevol iniciativa de negoci, la
dificultat per trobar finançament s'acusa més que de costum. La teoria
parla dels àngels inversors i de mecenes milionaris que, quan detecten
que una idea és bona, obren la cartera i fan dringar els euros perquè el
creador rebi la primera empenta però la realitat és que, per si cas,
mentre s'espera l'arribada del salvador, valdrà més buscar-hi
alternatives. Una d'aquestes és el micromecenatge (
crowdfunding),
un sistema de finançament a base de petites aportacions i que il·lustra
la dita del “de mica en mica s'omple la pica”. No és res més que
modernitzar el sistema recaptatori a còpia de guardioles i de voluntaris
que, durant tants anys, entitats amb fins més o menys solidaris han
usat per aconseguir donacions.
Les noves tecnologies i la forta
penetració de les xarxes socials han ajudat a sobredimensionar la xarxa
d'aportadors potencials ja que s'arriba a més gent a través d'internet
que no pas passant un matí en un semàfor.
Ha estat en l'àmbit de
la cultura en què, originalment, el micromecenatge s'ha usat més però
com que funciona i no suposa gaire esforç ni cap inversió prèvia, hi ha
sectors ben diversos que proven sort fent aquest pràctica.
Un
exemple és la Intermon Oxfam Trailwalker, una cursa a peu de 100
quilòmetres de distància i que exigeix que cada equip participant aporti
1.500 euros d'inscripció. Els equips estan formats per quatre corredors
que se les han d'empescar per aconseguir el finançament i els diners
van destinats a la construcció de pous d'aigua a Etiòpia.
El
periodista Xavier Bonastre és un dels participants en la prova i explica
que, pel preu de la inscripció, els corredors han d'idear fórmules per
aconseguir els diners que donen dret a participar-hi. “És cert que hi ha
gent que s'hi inscriu i que ho fa en nom d'empreses i que aquestes
empreses ja abonen els diners” però diu que molts d'altres s'han
d'espavilar per trobar-ne els recursos. La web de la cursa ja dóna una
guia per ajudar els participants a recaptar fons i obre una pàgina a
cada equip per fer possible que, qui ho vulgui, hi pugui fer
aportacions. “Això ja genera una primera competició entre els
participants” explica Bonastre i afegeix que “hi ha qui és molt actiu
per internet i en les xarxes socials però també qui munta xocolatades i
dinars per recaptar els diners”. La Trailwalker 2012 ha aconseguit
561.000 euros.
anuari media.cat.
Una
altra iniciativa filla del micromecenatge és l'Anuari Mèdia.cat, un
projecte basat en el periodisme d'investigació amb què es busca
analitzar a fons casos que han estat tractats de manera més o menys
superficial en els mitjans d'informació convencionals.El
periodista Sergi Picazo és un dels coordinadors del projecte –que es va
presentar en societat dijous passat– i diu que la resposta ha estat
excepcional ja que “calien 3.200 euros per finançar els 12 reportatges
que ens vam proposar tractar i els diners els vam recaptar en 12 hores”.
De fet, la quantitat que finalment es va recollir a base de petites
aportacions (més de 2.600 mecenes) ha estat el doble i ha permès ampliar
fins a 15 els temes investigats i portar la presentació de l'anuari a
més ciutats dels Països Catalans de les que estaven previstes en un
principi.
Sergi Picazo explica que “la nostra visió era pessimista
perquè pensàvem que això del periodisme ja no interessa ningú i que
cada vegada costa més que la gent pagui per la informació rigorosa” i
tot i que destaca que la tasca de difusió feta per molta gent (per
exemple el Grup Barnils, el Col·legi de Periodistes i la Universitat
Autònoma) ha convertit l'anuari en un èxit, “no crec que el
microfinançament sigui la solució per al futur del periodisme”.
![CORRECTOR](https://www.softvalencia.org/wp-content/themes/wp-softvalencia/images/logo_sv.png" "softvalencià corrector"){kind=logo}
La
majoria dels qui mengen de carmanyola consumeixen un plat únic. La
proteïna de la carn o el peix, guarnida amb les vitamines, els minerals i
la fibra dels vegetals, amb el complement energètic dels carbohidrats
-pa, arròs, pasta, patates o llegums- garanteixen tots els nutrients en
un únic plat. Una minestra de verdures, un plat de patates amb peix, una
fideuada de pollastre i bolets o una amanida d'arròs i carn o peix, són
plats únics saludables i prou equilibrats. Només si es pretén consumir
aquests aliments com a plats únics s'han de guardar en un mateix
recipient. En cas contrari, convé conservar-los en carmanyola diferents:
s'evitarà la barreja d'olors i sabors.
Així, en molt poques hores es poden formar grans núvols tempestuosos
que encara que no tinguin una gran extensió horitzontal poden fer més de
deu quilòmetres d'altura. Aquests núvols descarreguen una forta pluja,
normalment acompanyada d'un gran aparell elèctric i de pedra. No obstant
això, alguns meteoròlegs afirmen que la gota freda no sempre va
associada a pluges intenses o catastròfiques. 
S'anomeni "Web TV" o "Televisió 2.0", l'invent sembla a hores d'ara una cosa "natural": unir el televisor del saló amb l'ordinador del despatx i navegar tranquil.lament amb un comandament a distància sense moure's del sofà. Aquesta seria la forma més còmoda de tenir tots els continguts de la Xarxa a mà mentre estem en la posició més relaxada. No obstant això, aquesta unió trigarà a arribar a Espanya i, de moment, només hi ha algunes iniciatives als Estats Units que ja han penetrat entre els usuaris amb èxit.
